Repertori

Un cop vists els criteris sonors, pel que fa al repertori hem procedit en sintonia.
En aquesta època en què la fusió sembla moda, sinó la norma, hem intentat adoptar un criteri força estricte en la selecció de les peces per tal de poder definir clarament la nostra música. La fusió no és negativa, però cal construir amb fonaments sòlids.

Els nostres referents en d'altres tradicions o cultures musicals han estat grups com La Musgaña (Castella), Milladoiro (Galícia), Oskorri (Euskal Herria), Hedningarna (Suècia), les Batinses (Quebec)... i molts d'altres precursors d'una línia d'estils que assoleix un so d’arrel trenat amb arranjaments creatius i actuals.
Ens basem en un profund orgull i respecte a la tradició, però amb la ferma voluntat de fer una música oberta, que retrobi l'adjectiu "popular", que mai assolirà d'una manera forçada.
Creiem que intentar defugir l'època en què vivim i les seves influències seria en el fons un contrasentit, doncs la pròpia música amb la qual treballem (aquestes melodies antigues) també va tenir una època que li era contemporània i de la qual en va rebre influències; intentar impermeabilitzar-la de l'actualitat, tancar-la en un museu, seria com declarar-la caduca, difunta.

La matèria del nostre treball per tant, són totes aquelles danses, cançons i melodies que pertanyen al repertori popular i tradicional de les terres de parla catalana (els Països Catalans): contrapassos, sardanes, boleros mallorquins, jotes, cants de batre, cançons de taverna, fandangos, balls plans, etc. sense vergonya, sense exclusions ni prejudicis, interpretats amb els instruments que han anat omplint la història de la nostra música i macerats per un cert sentir del nostre temps.

En aquesta línia treballem tant el repertori inventariat (peces recollides per els etnomusicòlegs del S.XIX, per exemple) com cançons que canten els avis de poble o peces de nova creació composades amb els paràmetres que defineixen aquesta música; intentant bastir a partir d'aquí un estil propi, impregnat per aquesta tradició i que pugui ser una bona mostra de la riquesa de la cultura catalana.

Tres quartans amb folre

Aquest disc és el fruit definitiu de tres anys de treballs, de quilòmetres i quilòmetres arreu del país i en llunyanes carreteres d'arreu de l'Estat. En concret hem invertit plenament vuit mesos de recerca i assajos, des d'octubre de l'any 2002 al maig d'enguany.
En un inici plantejàvem - ja que era el nostre primer disc de veritat- ser els únics intèrprets, però de mica en mica, d'una banda les peces mateixes i de l'altre les idees que aquestes ens suggerien van fer que alguns dels arranjadors i compositors i més tard altres amics i mestres que anaven coneixent el nostre projecte, s'engresquessin i s'hi afegissin progressivament, ajudant-nos en l'elaboració d'un treball que ens enorgulleix plenament.

Fites tècniques

Tal i com explicàvem pel que fa a la instrumentació que utilitzem, una tasca que ens semblava interessant era l'estudi i aprofundiment en els unísons de la cobla de Tres Quartans. Un treball de precisió i depuració en el so, un treball que pot semblar fàcil però quan es tracta d'instruments d'aquest tipus (antics i de complicada afinació) comporta certa dificultat.
La intenció és cercar una qualitat com la que demostren els grups de música irlandesa (o música celta en general), que fos una bona mostra dels treballs de recuperació d'aquest tipus de formació d'arrel catalana que s'han anat fent als darrers anys.
En els arranjaments, en canvi, el treball amb instruments harmònics, com l'acordió i una sòlida base (que proporcionen el baix, la bateria i les percussions) ens han permès obtenir més colors i riquesa sonora, que embolcallen tot el conjunt i faciliten els jocs sonors amb altres músiques - d'altres llocs i èpoques- sense estridències innecessàries.
En darrer lloc, després d'haver-nos obert camí com a grup bàsicament de balls (de ball de plaça), sense voler renegar del camí recorregut - i menys de la nostra enèrgica posada en escena, de la que en alguns medis se n'ha parlat com d'intensitat i actitud més pròpies del rock- hem intentat diversificar el nostre camp d'acció en tonades amb característiques rítmiques i sonores molt diferents: des del bolero mallorquí, elegant i sensual, fins a peces molt dinàmiques (com el Contrapàs i Rebatut), o fins i tot la sardana llarga (la clàssica, que ens sembla innecessàriament renyida o apartada del panorama folk del nostre país), demostrant-nos a nosaltres i al públic en general que som plenament capaços de sonar en registres ben diferents.